Té fama de ser la dona que més en sap de turisme. Ho diuen perquè sóc filla de Jordi Vila Fradera, un dels pioners del sector turístic. Tenia onze anys i ja seleccionava les notícies de la revista de turisme Editur, que el pare va fundar el 1960. Sempre vaig treballar a l'empresa familiar, vaig viatjar per mig món, vaig ser consellera de Turisme de França i de Cuba i vaig muntar el primer bus turístic de l'Havana.

Per què una dona cosmopolita va a viure a un poble petit? Per raons de salut i per recuperar amb els meus néts el temps perdut que no vaig poder dedicar als fills quan només vivia per l'empresa.

Per què va tancar una revista pionera i emblemàtica com Editur? El seu primer director va ser Jaime Arias i l'any 2008 vam tancar perquè tenia massa qualitat, era massa intel·lectual, tenia professionals massa especialitzats; fer negoci no era el principal objectiu i la gent del sector ja no la comprava.

M'està dient que es demana qualitat però després no es vol pagar-la? Sí. I una cosa semblant passa amb el turisme. Fa molts anys el pare ja escrivia que calia vetllar per la qualitat, però el turisme era frívol, els nostres punts forts eren el sol, la platja i el clima, i els europeus que sortien de la postguerra ens van fer líders. Però els seus fills han canviat i no en tenen prou amb quatre tòpics. Per això no entenc que som un país líder en turisme i encara no tenim empreses especialitzades en productes turístics de l'Empordà.

Com relaciona botiga i turisme? Una botiga de poble és un punt d'informació turística. Hi ha molts pobles que quan tanca la botiga es queden sense res i ningú no pot orientar el visitant. Més enllà del turisme, la botiga cohesiona la gent, és el centre social i d'oci, el lloc de trobada, i fa un servei a la comunitat, perquè molta gent gran no pot anar a comprar a altres llocs.

Defensa la llibertat horària del comerç? En un poble no hi ha horaris, obres al matí i a la tarda, saben on vius i et demanen qualsevol cosa a qualsevol hora. Es parla molt de sostenibilitat i de comerç de proximitat, però no es practica i tanquen botigues de poble que ajudaven els pagesos a guanyarse la vida.

Què ven? Una mica de tot i massa de res. La laca que vol una veïna, el sabó preferit d'una altra, el diari i la revista de cadascú, fruita i verdura del poble i de la comarca, menjar per als animals, coses de neteja... Tot al detall i amb detalls com tenir cadires perquè la gent faci petar la xerrada i guarnir el taulell amb les roses que em porten les clientes. La botiga tenia quaranta anys i tancava, però quan vaig dir que me la quedava, tothom em va ajudar i feia anys que Ventalló no vivia un esdeveniment més important.

La botiga de poble té futur? Sí, i encara més amb la crisi. Ara s'imposa una realitat que ens obliga a treballar d'una altra manera, molt més diferent. Cal aproximar els productes a casa, donar suport al comerç local i ajudar petites empreses del territori com les bodegues i les que fan gastronomia. És la filosofia del futur. Ja no té sentit que cada veí gasti gasolina per anar a un gran mercat, perquè amb un cotxe que porti tots els encàrrecs n'hi ha prou per a tothom.

Un exemple? A Ventalló hi tenim la carnisseria Roca, que data del 1825 i és de les més antigues de Catalunya. En lloc de competir, ens vam posar d'acord per envasar al buit uns productes famosos a la comarca i que compren molts turistes. Al principi la idea va xocar, però ara la botiga és un nou punt de venda, perquè la carnisseria tanca a la tarda. Això promociona Ventalló i ens situa al mapa turístic.

Ventalló és preciós. Sí, i el tracte als forasters forma part d'allò que els francesos anomenen l'acolliment amable dels turistes. Si fóssim a França, sortiríem al mapa i a les guies com un poble d'artistes, perquè en tenim.

I la casa de Terenci Moix? Ara és d'uns suïssos.

Com s'adapta al poble? He passat dels còctels, recepcions i sopars de gala a una vida senzilla. Llegeixo, escolto música, passejo, faig d'àvia i ho passo bé amb el marit i els amics.

Li surten els números? Els marges són petits, treballo moltes hores i sóc feliç.

FONT:  La Vanguardia

Tornar a l'index de noticies